A partir d’avui us anirem oferint diversos articles de personalitats del país al voltant d’algun tema concret relacionat amb els eixos de la campanya “Espaya és crisi”. Comencem amb un article d’Ignasi Doñate, Director General de Projecció Internacional d’Organitzacions Catalanes de la Generalitat de Catalunya, sobre els obstacles que posa l’Estat Espanyol a la projecció i reconeixement internacionals del nostre país.
“El procés de transició democràtica no ha comportat l’abandó dels principis i de normes franquistes”
Els diaris de la caverna mediàtica, i els que no ho són, aprofiten qualsevol avinentesa per a carregar contra l’obertura de delegacions del Govern de Catalunya a l’exterior , les “embajadas” en diuen. Motiu: que Catalunya no transcendeixi a l’àmbit internacional com a país, un territori amb cultura, llengua, societat i institucions polítiques pròpies.
Amb els mateix objectiu tot l’aparell de l’Estat Espanyol -Executiu, Legislatiu i Judicial- procura amb totes les seves forces que les seleccions esportives catalanes no puguin competir internacionalment d’una manera oficial. Motiu: no volen que en el moviment esportiu internacional es conegui Catalunya i menys que s’assimili el nostre país a un Estat independent. L’objectiu és el mateix: que no es conegui Catalunya, que no es parli de Catalunya, que no “existeixi” Catalunya. Aquestes són, curt i ras, pel broc gros, les raons per les quals és tant difícil -i tant important, entre d’altres- que les nostres seleccions puguin competir internacionalment.
Amb quins fonaments legals es pot prohibir una pràctica esportiva? No existeix el dret a la llibertat sempre que s’actuï legítimament? No és possible associar-se lliurement sense distinció de colors ni banderes? No és l’esport una activitat legítima?. Les respostes serien totes positives, a no ser que se’ns acudeixi preguntar als intèrprets oficials de la legislació esportiva espanyola. Les seves respostes són sempre equívoques: “sí, però no”, “entitats privades, amb funcions públiques”, “llibertat, degudament autoritzada”.
Com va començar aquesta confusió? Amb el franquisme, amb la negació dels drets fonamentals de les persones i dels pobles. El 22 de febrer de 1941 s’encomanà la direcció de l’esport espanyol a la Falange, l’únic partit polític, eina de control social i de depuració política del règim franquista. Per Ordre de 7 de juny de 1945 s’imposà al moviment esportiu tres condicions antidemocràtiques: es privava al ciutadà del dret d’associació esportiva, doncs només es legalitzarien les entitats que el règim acceptés; la competició internacional, es reservava a les federacions espanyoles i havia de ser aprovada per la “Delegación Nacional de Deportes”; finalment, les federacions esportives no podien escollir els seus directius, que eren nomenats a dit des del poder. Un altre antecedent clau per entendre l’actual situació: la Llei general d’associacions de l’any 1964 va excloure les entitats esportives del règim associatiu general.
Amb l’enunciat d’aquests elements ja endevinem que les bases antidemocràtiques del règim franquista segueixen vives en el context “democràtic“. L’any 1977 el control de l’esport passà del “Movimiento Nacional” a l’Estat i, sense altres canvis, les funcions de la “Delegación Nacional de Deportes” les assumí l’actual “Consejo Superior de Deportes” (CSD).
I ara on estem? Malgrat els canvis legislatius, es manté un règim especial per a les entitats esportives, les quals no es fonamenten en el dret d’associació sinó en el mandat de promoció pública de l’esport. El fonament no està en el ciutadà sinó en el dret de l’Estat. Es així que les entitats esportives no neixen per la voluntat dels ciutadans/nes, sinó per decisió de l’administració. També es manté legalment el principi de que només poden competir internacionalment les federacions espanyoles, si tenen permís del CSD i del Ministeri d’Afers Exteriors. Això sí, actualment els directius de les entitats esportives ja no son nomenats per l’administració, sinó escollits per les mateixes entitats. Tot això amanit per la contradicció que comporta tenir traspassat l’esport com a competència exclusiva a les comunitats autònomes, quan el CSD segueix sent el qui regeix l’esport amb majúscula, deixant implícitament a les comunitats l’àmbit de la “promoció”.
Es a dir, el procés de transició democràtica no ha comportat l’abandó dels principis i de normes franquistes: un règim “especial” per a les entitats esportives, que neixen no com a reconeixement del dret d’associació; un dret d’associació conculcat quan s’impedeix que les federacions catalanes puguin ser membres de les federacions internacionals i, en conseqüència, puguin competir-hi oficialment. El sistema esportiu espanyol pateix de mancances democràtiques de principi i les fonts del franquisme encara hi ragen. Cal una “crisi” democràtica, una autèntica “decisió” democràtica que reconegui plenament el dret d’associació, el caràcter privat i no públic de l’esport, i la competència exclusiva de Catalunya en matèria d’esport.
Ignasi Doñate
Director General de Projecció Internacional d’Organitzacions Catalanes
Secretaria d’Afers Exteriors
Generalitat de Catalunya
Arxivat sota: Articles, Espanya és crisi democràtica | Etiquetat: Articles, doñate, exterior, ignasi, projecció, seleccions
